La bogeria, passió indomable que esclavitza els meus sentits en un món de cors trencats. Tortura de veus que retronen una i altra vegada contra la meva carn calenta.
Dolçor de petons impregnant el meu coixí, raó de més per perdre’m en la teva cintura.
La bogeria, teatre de bojos sense fils, titelles trencades endinsades en pell de fusta.
Càstig de dies sense perdre’m en la teva mirada, sense fer niu en els teus cabells de fantasia al vol. Càlida abraçada a la cordura inexistent de la meva ment inquieta, fatigada i perduda.
Cor brodat amb retalls d’oblit i en la meva ment es perd com en un vulgar laberint.
La bogeria que embolica els tirabuixons de gelosos que en el teu cos moren esperant un consol.
Judici no et necessito, per a que més raó?
Deliri que en els meus llençols cremen la meva existència.
Somriure tímid i oblidat. La bogeria és la que m’acompanya quan l’altra abandona la meva casa. La bogeria, estimada companya, amant nua, indomable silenci. I tu, inexistent cordura.
