Sol de desembre

Aquesta fredor escanya els meus nervis, oprimeix els meus pensaments i els submergeix en un profund estat que bloqueja cada un dels meus intencionats moviments.
Aquest fred emmudeix la meva ànima, eixuga els meus desitjos i els converteix en una pausa constant de neguit, pausa que embolico amb la pesada manta de l'odiós hivern.

És aquest fred el que aconsegueix que dels meus llagrimers caiguin gotes de pluja al ritme que desapareixen les fulles mortes de l’arbre caduc en el que m’he convertit.
I allà ets tu, maleït sol de desembre, mostrant els teus rajos, apropant el teu poder, el teu calor, el més anhelat. Allà ets tu rient de tot aquest espectacle. I te sents feliç per ser el més desitjat.
Maleït sol de desembre, no tornis fins que no em puguis tornar-me la vida…

Món imperfecte

Potser aquest sigui un món imperfecte. Potser que la foscor s’equivoqués i engendrés en pedres el que pertanyia a les estrelles. Fins i tot, és possible que la terra fos firmament cap per avall i la jungla un desert ple de crancs assedegats de llet.
Però no res és i podria ser... millor del que ja és, perquè en el seu defecte neix la raresa de la seva bellesa. Sigui de llum o d’ombra...
No és la parpella la que ha de fer la referència amb la seva dansa de somnis cansats, sinó la ceguera del ser sense rostre que, fins i tot en silenci, escolta melodia en el crepuscle i a l’alba sent lliscar cristal•lines llàgrimes de lluna sobre galtes de roca.

Aigua

Tanco els ulls i imagino ser arbre, el tronc alçat cap al cel. L'escorça marró, aspra i dura. Les fulles movent-se, suaument, en el meu cap amb el vent. M'agrada ser arbre.
Imagino ser cabanya, de fusta, noto l'interior ple de troncs. Estic quieta. Em pinto la porta vermella com uns llavis de dona i em dono rímel en les pestanyes de la finestra. Però no m'agrada ser cabanya.
Ara sóc aigua i baix llepant les voreres dels rius, xiuxiuejant, donant salts. Vull quedar-me sempre així, fluint en cascada.