Se m’ha oblidat escriure.
Durant el darrer mig any han estat poques les línies, i només per complir. Ara ni tan sols he fet punta als llapis. Els tovallons dels bars ara ja només serveixen per amagar alguna gota insana de cafè. Ja no esgarrapen llàgrimes ni gargotegen els anys.
No sé què passa. No puc escriure, perquè ja no em llegeixo. Fa temps que quan em pregunto com estic contesto un bé automàtic que té un no sé què de mediocre. Un bé d’un color gris vulgar que no vol acabar d’existir, per si de cas. Estar contenta ha deixat de ser extraordinari, ara simplement és alguna cosa que sembla profundament raonable.
Em trobo a faltar. Molt. Tot el temps. Sempre he pensat que la nostàlgia era una tristesa reconfortant i neta, però ara no. Ara m’enyoro. Estic notablement emprenyada amb mi mateixa, però no em trobo més que amb la meva pròpia indiferència.
Això s’ha convertit en discutir amb algú que et mira fixament. I no s’immuta.
Porto temps mirant-me als ulls per tractar d’entendre que és el que no em vull contar. Quina tristesa està guardada precisament ara, quan la vida em torna totes les que em devia.
M’he inventat un hermetisme que mantenia a ralla tota aquella trivialitat que permanentment intentava llegir el que escrivia de reüll. I ara m’ha deixat a mi també a l’altra banda del mur. M’he tornat una estranya que només m’ignora...
....no sé si és perquè no vol contar-se el que sap o perquè encara no té un pla B.
