Teoria dels cossos

Feixuga damunt teu. La cara cerca
un encaix al teu coll, i va parlant.
Entra la llum de neu, i tu recordes
quin fred teníeu. Ella et va contant
coses i coses, i escoltes i oblides,
com si et contàs un somni. Fins que et diu
que l'altre dia et va fer el salt. Tremoles.
"Per què et sorprèn? ja ho saps que de vegades
algú m'endú"
"Pot ser no m'ha sorprès,
però em fa pena"
S'allunya de la injúria en que vol
endurir-se el teu cos, i amb ulls encesos:
" més m'en fa a mi. No saps com és. No hi ha
res més horrible. Et trobes al damunt
d'un home qualsevol"
I surts de tu.
Tremoles. No fa gaire, pel carrer,
ella tenia fred al teu costat.

(Gabriel Ferrater Teoria dels cossos 1966)

Cau de llunes

Els meus trasbalsaments els duu la lluna
Joan Brossa



DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i de nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


I
Núvols amb corc


*
La cortina crema
vidres, neguit.

Freu de mitjanit.

A fora els cucs
rauen la lluna.

Toquen la una.

Penja d’un arbre
l’amor, escanyada.

El rellotge es para.


*
En va la pluja malda per apagar les brases
que socarren els núvols. Suara ha travessat
una noia amb les galtes pintades de carmí
i el front de purpurina. L’he vista que enlairava
les mans com si volgués caçar un bri de cosa
i n’ha plegat banderes.
Et miro, ara que parles, Tanit, i em fas pensar
en els salzes de branques feréstegues que feien
escorta al camp del Dimoni -hi anàvem
amb bicicletes i enfilàvem móres
en arestes de blat-, branques esquives.
M’allunyaré de tu, Tanit, fins que el teu cap
no sigui el d’una agulla clavada en un retall
de crepsetí lluent:
la muntanya em rebrà amb braçades de fonoll
-en mastegar-ne un brot oblidaré els topants-
i la pluja, corser amb brases dins els ulls,
s’afuarà a ponent.


*
Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarriï un polsim de revetlla!
Plana damunt els núvols amb les ales del maig!
Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentines que amanti tot el món.

Maria Mercè Marçal

Crida

Caminava per la platja, estava tranquil, malgrat la melancolia, que amagava dins la vella maleta, entre tants records, entre tantes il•lusions.
Només mirava enrere per divisar aquell camí que havien forjat els seus peus. A poc a poc, el crepuscle li va regalar els seus primers rajos, que li van recordar als de temps enrere.
Es va llepar els esquerdats llavis que feien gust a sal, perquè així estaria provant la seva pròpia sang, es va desplomar en l’agitat mar. Molt més perillós que els diners i el poder, encara molt més.
Va vessar unes quantes llàgrimes que es van mesclar amb la sorra humida. D’hora i després, les va eixugar amb la seva pell per a reconèixer un tacte diferent. I es va tirar, es va tirar perquè no va poder més. I va trencar a plorar,es va trencar, mirant l’horitzó. No es va demanar el motiu, tanmateix tampoc existia. Va veure el somriure de la seva àvia, la mirada del seu germà i després del rugit de les onades, va escoltar una bonica melodia. D’aquelles que li cantava la seva mare quan només hi quedaven les cançons, les cançons del vell ahir.
Tot sol baix els núvols, trist sense lluna, en una nit sense estels, va decidir aixecar-se. Baix la foscor contínua d’un record, baix el dolor de la ferida que sempre havia quedat oberta, va voler continuar.
Va obrir la seva maleta de la qual va treure aquell avionet de paper, construït amb tot el seu tacte, i va córrer fins allà, fins a la vorera....
I després del fort crit d’una batalla perduda, va llençar l’avió, que es va aixecar sense ser destrossat per la furiosa marea.
La senyora que es mullava els peus dins l’aigua el va prendre per boig, el pescador que, alegre, havia pescat un peix, se’l mirava estranyat. Però el que no sabien és que ell havia pogut tocar el cel. Havia aprés a volar allà on les seves esperances s’havien esmorteït. Allà on el sol es pon per a no tornar a sortir mai més.

Decisions

Només va haver de fregar-li lleugerament el cabell amb la seva mà per que un estarrufament fes tremolar tot el seu cos i, immediatament, va tenir al certesa de que ja no hi havia volta enrere. En el fons, sabia que abans o després succeiria, només havia estat allargant el moment, però de què serveix retardar el que és inevitable sinó és per dotar-lo de més intensitat?
No va haver de pensar en les conseqüències que allò tindria. No va passar per la seva ment la possibilitat d’un “voler tornar enrere”, les coses succeeixen perquè han de succeir, res no és aïllat en el temps, sinó el resultat de cent fets previs que condueixen a un desenllaç.
Sabia que hi ha coses en la vida que és millor fer-les que pensar-les, al cap i a la fi, en la ment ocupen massa espai i al final resulten més intenses que les realitzades.
El cor li bategava desenfrenadament, els seus ulls es van clavar en els d’ell mitjançant l’espill, i amb la veu entretallada i abatuda per la magnitud del pas que anava a fer va dir:
- M’ha costat un món, però finalment he decidit tallar-me les puntes.
I mentre queien els cabells tallats al terra, el pes del seu cap buit és feia més evident, va trucar despreocupadament al Jordi, el seu quart amant en el que anava d’any, mentre a casa el seu calb marit despentinava alegrament a la criada.