Camina!

Aquesta senda és testimoni de cada ferida que em faig en el camí d’anada, sé que no n’hi haurà cap altre, que hauré de seguir a peu i a estones de genolls, sé que les pedres rascaran la meva pell i li faran ferides que em faran patir, ferides que es noten en el rostre i en l’ànima; que esquitxaran la meva forma de ser i marcaran cada nou pas.
Noto la terra humida baix els meus peus, l’herba fresca quan la trepitjo, percebo l’aroma del vent de mil colors i veig el cel d’un blau més intens del que és habitual.
Comença a clarejar i els meus ulls s’il·luminen amb cada bafarada del sol que veig en l’horitzó, l’aurora és perfecta, clara i transparent com la mirada d’un nen que aprèn a observar.
Segueixo caminant perquè en cada pas descobreixo una sensació diferent. Amb quatre passes el que era gris es torna blau i perfecte. Segueixo la meva travessia i descobreixo mil sabors diferents en cada glopada d’aire que penetra els meus pulmons, mil gustos i mil olors difusos, però també perfectes. Aquest camí que he de seguir a vegades fa olor a maduixa, em recorda les primeres passes, quan començava a caminar amb ajuda i quan queia i em tornava a aixecar; en canvi, a vegades fa olor a humitat, a pluja, un olor gris, fosc, que fa que em caigui i que em costi incorporar-me, un olor que penetra pels meus genolls i que no em permet caminar més ràpid, ni més lent... em deixa estancada, moribunda en els meus pensaments i sensacions.
La vida és així, al menys això diuen els que casi ja l’han viscuda. Un camí ple de cruïlles que ens fan dubtar, pensar en el que seria de nosaltres si haguéssim seguit per aquella altra senda, si no haguéssim dubtat abans de donar la següent passa.
Segueixo caminant, perquè ho he de fer, perquè no puc parar, no permeto que els meus peus descansin més del necessari, ni que mirin endarrere ni que observin les muntanyes i els obstacles amb els que s’han barallat, no sigui que em torni la tristor i es podreixi la il·lusió, la que encara no ha marxat malgrat les passes mal donades, malgrat les nits solitàries i els metres caminats de puntetes, en silenci i a les fosques, quan cada passa em feria i em feia plorar. Segueixo per aquesta senda que vaig triar, segueixo caminant a vegades lent, a vegades a la velocitat d’un estel fugaç..... recordo que per sort no sempre vaig caminar sola, també hi va haver instants de felicitat en els que trepitjava amb peus de plom, em va costar arribar al cim, però vaig començar a baixar per l’altra banda de la muntanya, on el vent no em venia de cara i m’ajudava a seguir el rumb.

Soweto Gospel Choir

Animats ritmes i riques harmonies de la música de Sud-Àfrica. Genial!

Verd

Alguns coloms masticaven treballosament entrepans de tonyina amb tomàquet, i enfonsaven els seus becs dins els basals que trobaven al seu pas; un vell treia brillantor al seu bastó, mentre la tarda es declinava sobre el carrer verd; el banc, les arracades, el venedor: tot és verd.

Guaito i una força estranya m’arrossega cap al seu interior, allà on tot és borrós, i entro en el món que hi ha darrere la càmera, com un pintor que es pinta a ell mateix davant el mirall, fins quedar convertida en una petita taca, dins un quadre en el que predomina el color verd.

Se m’acudeix que el verd és el color de l’esperança, el dels bitllets de 100, el d’algunes mirades i el de les olives.

Verd oliva són a vegades les aigües dels rius, que descendeixen entre espuma blanca i negra; els camps, les branques dels arbres abans de tornar-se grogues en la tardor. I de quin altre color podria ser el camp, sinó verd? Es poden imaginar els boscos de color rosa, arbres de fulles blaves o gespa violeta? Tindria l’herba aquell aspecte tant acollidor si no fos verda?

Són verdes les nostres petjades en la sorra de la platja, abans de que arribi l’aigua i se les empassi, verdes les llàgrimes que llancem, i verds els impresos, els vehicles de gasolina sense plom, les genives descarnades dels fumadors, les placentes, els testos, els uniformes d’alguns militars...

No puc imaginar un món sense verd, és el reflex de l’ordinador on cada dia hi enfronto la meva mirada; de les aurores en primavera, dels amants, de la pell dels ofegats, de les algues, de l’oli sense refinar, sempre verd.

És verd l’amor quan comença, i estem verds quan no coneixem alguna cosa a fons, i els fruits de l’arbre pengen verds abans de madurar, i el raïm, quan el sol brilla per sobre les parres, és verd.I tinc por de que el món em posi verda; de que la llibertat sigui una mentida, i no pugui sortir, si és que ho intent, d’aquest marc de fusta on estic enclaustrada, veient passar un temps al meu voltant; un temps, definitivament verd.

Les meves idees s’enreden recordant com ho feien. Em preparo com si el que és físic importarà en això de despullar-se. Fa un temps ho feia, fluïa….relliscava de la ment al paper i no em ressentia. Fa un temps escrivia.
No era un dia especial, aquell que vaig decidir provar, així que alenada em vaig dir a mi mateixa que ja era hora d’executar allò que sentia, però que mai no havia fet i és que sabia que alguna cosa em rondava.
Cansada en ocasions, de la meva superficial imatge, sento molt sovint la necessitat de sentir-me especial, o potser intel·lectual, i demostrar-me a mi mateixa que allò que ronda no ho faig del tot malament.
No pensen vostès en allò que van poder i no va ser, no van fer, o no van escollir? Doncs jo sí. Tinc una nimfa, no sé si verda o vermella, en el meu interior que en ocasions la trobo a faltar i en ocasions m’oblido d’ella, en ocasions l’admiro i en ocasions l’odio.
Enyorant o odiant necessito donar-li vida a la que s’amaga, no puc encimentar una cosa tan fràgil com la personalitat. Doncs sembla que m’he encaminat i ja només sento, em flueix, no recapacito el que em sorgeix i no torno a llegir el que escric.
D’aquesta que a vegades s’amaga i quan vull trobo, en realitat no crec que sigui tant diferent a la imatge física del meu jo.
Realment penso que m’agrada el misteri, el que és misteriós i per això em reto a esbrinar quan sóc nimfa o realitat.

Encetar

M'agrada l'aigua, tenir temps, el vi, els petons, esclatar a riure fins que em faci mal la panxa, la pluja el sol, la revolució, netejar a fons i ordenar els armaris, les converses amb respostes picants i ràpides...però el que més m'agrada és posar el món de cap per avall, perquè els tòpics no arrelin i ni jo mateixa cregui que és veritat tot el que dic.