Aquesta senda és testimoni de cada ferida que em faig en el camí d’anada, sé que no n’hi haurà cap altre, que hauré de seguir a peu i a estones de genolls, sé que les pedres rascaran la meva pell i li faran ferides que em faran patir, ferides que es noten en el rostre i en l’ànima; que esquitxaran la meva forma de ser i marcaran cada nou pas.
Noto la terra humida baix els meus peus, l’herba fresca quan la trepitjo, percebo l’aroma del vent de mil colors i veig el cel d’un blau més intens del que és habitual.
Comença a clarejar i els meus ulls s’il·luminen amb cada bafarada del sol que veig en l’horitzó, l’aurora és perfecta, clara i transparent com la mirada d’un nen que aprèn a observar.
Segueixo caminant perquè en cada pas descobreixo una sensació diferent. Amb quatre passes el que era gris es torna blau i perfecte. Segueixo la meva travessia i descobreixo mil sabors diferents en cada glopada d’aire que penetra els meus pulmons, mil gustos i mil olors difusos, però també perfectes. Aquest camí que he de seguir a vegades fa olor a maduixa, em recorda les primeres passes, quan començava a caminar amb ajuda i quan queia i em tornava a aixecar; en canvi, a vegades fa olor a humitat, a pluja, un olor gris, fosc, que fa que em caigui i que em costi incorporar-me, un olor que penetra pels meus genolls i que no em permet caminar més ràpid, ni més lent... em deixa estancada, moribunda en els meus pensaments i sensacions.
La vida és així, al menys això diuen els que casi ja l’han viscuda. Un camí ple de cruïlles que ens fan dubtar, pensar en el que seria de nosaltres si haguéssim seguit per aquella altra senda, si no haguéssim dubtat abans de donar la següent passa.
Segueixo caminant, perquè ho he de fer, perquè no puc parar, no permeto que els meus peus descansin més del necessari, ni que mirin endarrere ni que observin les muntanyes i els obstacles amb els que s’han barallat, no sigui que em torni la tristor i es podreixi la il·lusió, la que encara no ha marxat malgrat les passes mal donades, malgrat les nits solitàries i els metres caminats de puntetes, en silenci i a les fosques, quan cada passa em feria i em feia plorar. Segueixo per aquesta senda que vaig triar, segueixo caminant a vegades lent, a vegades a la velocitat d’un estel fugaç..... recordo que per sort no sempre vaig caminar sola, també hi va haver instants de felicitat en els que trepitjava amb peus de plom, em va costar arribar al cim, però vaig començar a baixar per l’altra banda de la muntanya, on el vent no em venia de cara i m’ajudava a seguir el rumb.
Noto la terra humida baix els meus peus, l’herba fresca quan la trepitjo, percebo l’aroma del vent de mil colors i veig el cel d’un blau més intens del que és habitual.
Comença a clarejar i els meus ulls s’il·luminen amb cada bafarada del sol que veig en l’horitzó, l’aurora és perfecta, clara i transparent com la mirada d’un nen que aprèn a observar.
Segueixo caminant perquè en cada pas descobreixo una sensació diferent. Amb quatre passes el que era gris es torna blau i perfecte. Segueixo la meva travessia i descobreixo mil sabors diferents en cada glopada d’aire que penetra els meus pulmons, mil gustos i mil olors difusos, però també perfectes. Aquest camí que he de seguir a vegades fa olor a maduixa, em recorda les primeres passes, quan començava a caminar amb ajuda i quan queia i em tornava a aixecar; en canvi, a vegades fa olor a humitat, a pluja, un olor gris, fosc, que fa que em caigui i que em costi incorporar-me, un olor que penetra pels meus genolls i que no em permet caminar més ràpid, ni més lent... em deixa estancada, moribunda en els meus pensaments i sensacions.
La vida és així, al menys això diuen els que casi ja l’han viscuda. Un camí ple de cruïlles que ens fan dubtar, pensar en el que seria de nosaltres si haguéssim seguit per aquella altra senda, si no haguéssim dubtat abans de donar la següent passa.
Segueixo caminant, perquè ho he de fer, perquè no puc parar, no permeto que els meus peus descansin més del necessari, ni que mirin endarrere ni que observin les muntanyes i els obstacles amb els que s’han barallat, no sigui que em torni la tristor i es podreixi la il·lusió, la que encara no ha marxat malgrat les passes mal donades, malgrat les nits solitàries i els metres caminats de puntetes, en silenci i a les fosques, quan cada passa em feria i em feia plorar. Segueixo per aquesta senda que vaig triar, segueixo caminant a vegades lent, a vegades a la velocitat d’un estel fugaç..... recordo que per sort no sempre vaig caminar sola, també hi va haver instants de felicitat en els que trepitjava amb peus de plom, em va costar arribar al cim, però vaig començar a baixar per l’altra banda de la muntanya, on el vent no em venia de cara i m’ajudava a seguir el rumb.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada