Les meves idees s’enreden recordant com ho feien. Em preparo com si el que és físic importarà en això de despullar-se. Fa un temps ho feia, fluïa….relliscava de la ment al paper i no em ressentia. Fa un temps escrivia.
No era un dia especial, aquell que vaig decidir provar, així que alenada em vaig dir a mi mateixa que ja era hora d’executar allò que sentia, però que mai no havia fet i és que sabia que alguna cosa em rondava.
Cansada en ocasions, de la meva superficial imatge, sento molt sovint la necessitat de sentir-me especial, o potser intel·lectual, i demostrar-me a mi mateixa que allò que ronda no ho faig del tot malament.
No pensen vostès en allò que van poder i no va ser, no van fer, o no van escollir? Doncs jo sí. Tinc una nimfa, no sé si verda o vermella, en el meu interior que en ocasions la trobo a faltar i en ocasions m’oblido d’ella, en ocasions l’admiro i en ocasions l’odio.
Enyorant o odiant necessito donar-li vida a la que s’amaga, no puc encimentar una cosa tan fràgil com la personalitat. Doncs sembla que m’he encaminat i ja només sento, em flueix, no recapacito el que em sorgeix i no torno a llegir el que escric.
D’aquesta que a vegades s’amaga i quan vull trobo, en realitat no crec que sigui tant diferent a la imatge física del meu jo.
Realment penso que m’agrada el misteri, el que és misteriós i per això em reto a esbrinar quan sóc nimfa o realitat.