Alguns coloms masticaven treballosament entrepans de tonyina amb tomàquet, i enfonsaven els seus becs dins els basals que trobaven al seu pas; un vell treia brillantor al seu bastó, mentre la tarda es declinava sobre el carrer verd; el banc, les arracades, el venedor: tot és verd.
Guaito i una força estranya m’arrossega cap al seu interior, allà on tot és borrós, i entro en el món que hi ha darrere la càmera, com un pintor que es pinta a ell mateix davant el mirall, fins quedar convertida en una petita taca, dins un quadre en el que predomina el color verd.
Se m’acudeix que el verd és el color de l’esperança, el dels bitllets de 100, el d’algunes mirades i el de les olives.
Verd oliva són a vegades les aigües dels rius, que descendeixen entre espuma blanca i negra; els camps, les branques dels arbres abans de tornar-se grogues en la tardor. I de quin altre color podria ser el camp, sinó verd? Es poden imaginar els boscos de color rosa, arbres de fulles blaves o gespa violeta? Tindria l’herba aquell aspecte tant acollidor si no fos verda?
Són verdes les nostres petjades en la sorra de la platja, abans de que arribi l’aigua i se les empassi, verdes les llàgrimes que llancem, i verds els impresos, els vehicles de gasolina sense plom, les genives descarnades dels fumadors, les placentes, els testos, els uniformes d’alguns militars...
No puc imaginar un món sense verd, és el reflex de l’ordinador on cada dia hi enfronto la meva mirada; de les aurores en primavera, dels amants, de la pell dels ofegats, de les algues, de l’oli sense refinar, sempre verd.
És verd l’amor quan comença, i estem verds quan no coneixem alguna cosa a fons, i els fruits de l’arbre pengen verds abans de madurar, i el raïm, quan el sol brilla per sobre les parres, és verd.I tinc por de que el món em posi verda; de que la llibertat sigui una mentida, i no pugui sortir, si és que ho intent, d’aquest marc de fusta on estic enclaustrada, veient passar un temps al meu voltant; un temps, definitivament verd.
Guaito i una força estranya m’arrossega cap al seu interior, allà on tot és borrós, i entro en el món que hi ha darrere la càmera, com un pintor que es pinta a ell mateix davant el mirall, fins quedar convertida en una petita taca, dins un quadre en el que predomina el color verd.
Se m’acudeix que el verd és el color de l’esperança, el dels bitllets de 100, el d’algunes mirades i el de les olives.
Verd oliva són a vegades les aigües dels rius, que descendeixen entre espuma blanca i negra; els camps, les branques dels arbres abans de tornar-se grogues en la tardor. I de quin altre color podria ser el camp, sinó verd? Es poden imaginar els boscos de color rosa, arbres de fulles blaves o gespa violeta? Tindria l’herba aquell aspecte tant acollidor si no fos verda?
Són verdes les nostres petjades en la sorra de la platja, abans de que arribi l’aigua i se les empassi, verdes les llàgrimes que llancem, i verds els impresos, els vehicles de gasolina sense plom, les genives descarnades dels fumadors, les placentes, els testos, els uniformes d’alguns militars...
No puc imaginar un món sense verd, és el reflex de l’ordinador on cada dia hi enfronto la meva mirada; de les aurores en primavera, dels amants, de la pell dels ofegats, de les algues, de l’oli sense refinar, sempre verd.
És verd l’amor quan comença, i estem verds quan no coneixem alguna cosa a fons, i els fruits de l’arbre pengen verds abans de madurar, i el raïm, quan el sol brilla per sobre les parres, és verd.I tinc por de que el món em posi verda; de que la llibertat sigui una mentida, i no pugui sortir, si és que ho intent, d’aquest marc de fusta on estic enclaustrada, veient passar un temps al meu voltant; un temps, definitivament verd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada