diumenge, 26 de desembre del 2010

Sol de desembre


Aquesta fredor escanya els meus nervis, oprimeix els meus pensaments i els submergeix en un profund estat que bloqueja cada un dels meus intencionats moviments.
Aquest fred emmudeix la meva ànima, eixuga els meus desitjos i els converteix en una pausa constant de neguit, pausa que embolico amb la pesada manta de l'odiós hivern.

És aquest fred el que aconsegueix que dels meus llagrimers caiguin gotes de pluja al ritme que desapareixen les fulles mortes de l’arbre caduc en el que m’he convertit.
I allà ets tu, maleït sol de desembre, mostrant els teus rajos, apropant el teu poder, el teu calor, el més anhelat. Allà ets tu rient de tot aquest espectacle. I te sents feliç per ser el més desitjat.
Maleït sol de desembre, no tornis fins que no em puguis tornar-me la vida…

dilluns, 20 de desembre del 2010

Món imperfecte


Potser aquest sigui un món imperfecte. Potser que la foscor s’equivoqués i engendrés en pedres el que pertanyia a les estrelles. Fins i tot, és possible que la terra fos firmament cap per avall i la jungla un desert ple de crancs assedegats de llet.
Però no res és i podria ser... millor del que ja és, perquè en el seu defecte neix la raresa de la seva bellesa. Sigui de llum o d’ombra...
No és la parpella la que ha de fer la referència amb la seva dansa de somnis cansats, sinó la ceguera del ser sense rostre que, fins i tot en silenci, escolta melodia en el crepuscle i a l’alba sent lliscar cristal•lines llàgrimes de lluna sobre galtes de roca.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Aigua


Tanco els ulls i imagino ser arbre, el tronc alçat cap al cel. L'escorça marró, aspra i dura. Les fulles movent-se, suaument, en el meu cap amb el vent. M'agrada ser arbre.
Imagino ser cabanya, de fusta, noto l'interior ple de troncs. Estic quieta. Em pinto la porta vermella com uns llavis de dona i em dono rímel en les pestanyes de la finestra. Però no m'agrada ser cabanya.
Ara sóc aigua i baix llepant les voreres dels rius, xiuxiuejant, donant salts. Vull quedar-me sempre així, fluint en cascada.

dilluns, 22 de novembre del 2010


Al jardí més austral, homes importants saben somriure. Piquen l’ullet a l’est mirant cap al sud amb destresa, tocant el violí. Entonen la cançó que es vulgui escoltar. On hi ha menys matèria i més gris. S’acomoden en cadires que il•lusionen perpetuïtat, i amb llengua bífida naveguen amb compte pel mar de l’ambigüitat. I encara que el tema cau de cantell, i encara que és un disc ratllat, hi ha qui vol tornar a escoltar-lo. Perquè tement un xàfec pitjor, no s’arrisquen a que pugui brillar el sol, però els homes importants saben que a les espardenyes no hi ha lletres i que en la ignorància brilla la complicitat dels ximples que amb calçat nou no van a cap lloc.

dimecres, 17 de novembre del 2010


Se m’ha oblidat escriure.
Durant el darrer mig any han estat poques les línies, i només per complir. Ara ni tan sols he fet punta als llapis. Els tovallons dels bars ara ja només serveixen per amagar alguna gota insana de cafè. Ja no esgarrapen llàgrimes ni gargotegen els anys.
No sé què passa. No puc escriure, perquè ja no em llegeixo. Fa temps que quan em pregunto com estic contesto un bé automàtic que té un no sé què de mediocre. Un bé d’un color gris vulgar que no vol acabar d’existir, per si de cas. Estar contenta ha deixat de ser extraordinari, ara simplement és alguna cosa que sembla profundament raonable.
Em trobo a faltar. Molt. Tot el temps. Sempre he pensat que la nostàlgia era una tristesa reconfortant i neta, però ara no. Ara m’enyoro. Estic notablement emprenyada amb mi mateixa, però no em trobo més que amb la meva pròpia indiferència.
Això s’ha convertit en discutir amb algú que et mira fixament. I no s’immuta.
Porto temps mirant-me als ulls per tractar d’entendre que és el que no em vull contar. Quina tristesa està guardada precisament ara, quan la vida em torna totes les que em devia.
M’he inventat un hermetisme que mantenia a ralla tota aquella trivialitat que permanentment intentava llegir el que escrivia de reüll. I ara m’ha deixat a mi també a l’altra banda del mur. M’he tornat una estranya que només m’ignora...
....no sé si és perquè no vol contar-se el que sap o perquè encara no té un pla B.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

La llengua està de dol


DIARI AVUI
Mor el lingüista i filòleg Joan Solà
Va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2009
Com a gran defensor del català, va divulgar el seu coneixement a través dels llibres i en premsa era articulista habitual del diari Avui
El filòleg i lingüista Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, ha mort aquesta passada nit a Barcelona als 70 anys, segons han informat fonts de la Universitat de Barcelona (UB) i de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).

Solà, nascut l'any 1940 a la localitat de Bell-lloc d'Urgell, va estudiar Magisteri a Lleida, es va doctorar en Filologia Catalana a la UB i posteriorment va ampliar estudis de Lingüística General a les universitats de Reading i Exeter (Regne Unit).

Catedràtic Emèrit de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, Joan Solà va ser sempre una persona compromesa en la defensa de la llengua catalana, i va publicar una quarantena de llibres sobre sintaxi, història de la llengua, lèxic, puntuació, tipografia, bibliografia i altres matèries de lingüística i sociolingüística.

També vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, el lingüista va rebre un últim homenatge a la Universitat de Barcelona en forma de llibre, 10 textos d'homenatge (Empúries, 2010), el passat dia 20, en un acte al qual va assistir i que va aplegar diversos dels seus amics professors i lingüistes.

El catedràtic de Filologia Catalana va impartir la seva última classe, Construcció d'una sintaxi normativa. Criteris. Exemples el mes de juny passat a l'aula magna de la Facultat de Filologia de la Universitat barcelonina.

També va ser professor de Lingüística Catalana i d'altres matèries de lingüística general a diverses institucions, com la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), l'Escola de Mestres Rosa Sensat, la de Periodisme de l'Església, les universitats d'estiu de Prada i de Lleida i en la càtedra Ramon Llull de Mallorca, en els anys seixanta i setanta.

Va impulsar, va coordinar i va dirigir amb ajuda de Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya la famosa Gramàtica del Català Contemporani (Empúries), tres volums amb un total de 3.616 pàgines que descriu l'estructura de la llengua catalana en l'actualitat.

Amb Jordi Mir va dirigir l'edició de les obres completes de Pompeu Fabra, de les quals ja s'han publicat diversos dels nou volums previstos, i va editar l'obra de Joan Corominas.

Va obtenir els premis a la investigació lingüística de la Fundació Enciclopèdia Catalana (1991) i el premi d'investigació Crítica Serra d'Or per la seva obra Història de la lingüística catalana, 1775-1900.

L'any 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2009 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Lleida.

Va instar els polítics catalans, en una intervenció recent davant un ple del Parlament de Catalunya, a defensar la llengua catalana i a recuperar la seva autoestima, com a única via per tenir “una llengua rica que pot anar al costat de les altres en igualtat de condicions”.

A més de la seva extensa bibliografia també va divulgar el seu coneixement de forma més planera, mitjançant la premsa, com a articulista habitual del diari Avui.

dijous, 14 d’octubre del 2010

...


El sol d’estiu ja ha caigut. La brisa marina ja no m’embriaga, el vent bufa cap a l’interior. La lluentor verda dels arbres dóna pas a l’opac taronja de la tardor. Il•lumina, trist, un ocre sol d'octubre.
Els dies s’escurcen a la tarda, els matins s’humitegen en boira. El sentiment fa niu, hiverna, s’encongeix i s’oculta fugint de les renovades ombres.
Avui acompanya una manta grisa. Un cel de núvols difumina la llum que arriba i no es troba mai el blau d’un cel vertader – d’absència- rere les cortines de tardor.
Avui els sentiments es muden, canvien, es vesteixen de jaqueta. Arriba el fred en la mentida de l’equinocci. Per fi arriba un fred fals que no és d’hivern, però arriba, per fi, un trist fred de tardor no desitjada.

divendres, 8 d’octubre del 2010


Una espelma que mai no s’apaga segueix viva flamejant, expectant al davant de la meva mirada atònita perduda en el seu infinit, travessant el seu ball hipnòtic em trobo sola, un poc adormida i amb la cara vermella per les xispes de la calor, atordida per la música. Crepitar de records, somieigs i decepcions de la meva vida, em trobo al mig d’un camí, una senda estreta i fosca, que s’estén sense divisar res, només les meves petjades marquen el retorn.
Gairebé trontollant dono el meu primer pas, semblo un nadó que comença a caminar entre poruga i valenta.El camí va quedant enrere i el meu retorn també.
Una llàgrima brolla, gairebé sense voler, i recorre la meva galta. Sense parar de caminar recullo la solitària gota de records i miro a través d’ella: amaga un bategar, un vals d’imatges d’antany. En les meves entranyes alguna cosa s’encongeix.
Enfoco una mica més la vista, la forço i veig que la malenconia s’apropia de mi. Vull retornar aquella gota d’aigua salada al llagrimer del que va sortir, vull tornar a sentir el bategar d’aquell vals...però la llàgrima em rellisca, cau al terra, es desfà i jo amb ella. Ara sóc una llàgrima gran perduda en un mar de sentiments.
Rebuig, torno la mirada enrere i ja no hi ha camí, ni per davant ni per darrere; estic sola amb un sac ple de records i un grilló, que per fi entenc. Sóc la suma dels meus actes i dels meus records, els quals podré oblidar-los durant un temps, però sempre seran meus.
Gairebé plorant aixeco un cop més la mirada a l’horitzó, he entès la meva tristesa. No vaig cap enrere, sinó que vaig endavant, per tant deslligo la corda fermada al meu peu i corro lliure cap al present desconegut amb un somriure.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Herederas de Lilith


Per Laura Borràs,

La semana pasada, el programa El matí a 4 bandes de Toni Marín, en Ràdio 4, me invitó a hablar de sexo con David Barba. Al llegar al estudio, me agradecieron la participación ya que, por lo visto, resulta difícil encontrar mujeres dispuestas a hablar del tema a micrófono abierto.
No es extraño que esta cuestión de interés vital sea rehuida en público por una gran mayoría de mujeres. La historia demuestra que quienes se han atrevido a mostrar desparpajo en lo verbal o en la acción han sido duramente castigadas.
La primera mujer de Adán, Lilith, tuvo que irse del paraíso -y de los libros sagrados- por exigir, durante el coito, una posición que no la sometiera y por reclamar su cuota de placer. Luego, llegó Eva, la sumisa, la que convenía a Adán.
A partir de ahí, el orgasmo femenino -como muchos otros procesos naturales- se medicalizó. En la antigüedad, la discusión tenía dos polos opuestos. Según Galeno, el orgasmo de ella era imprescindible para la concepción, por lo que debía ser alentado. Aristóteles, en cambio, consideraba que las mujeres tenían que poder quedar embarazadas sin necesidad de sentir placer, y estaba en lo cierto, aunque más nos hubiera valido que no insistiera en su teoría, que contribuía a la represión de la sexualidad femenina.
Durante el Renacimiento, cualquier mujer en éxtasis que no fuera mística, como santa Teresa de Jesús -y de ésas había pocas-, se consideraba una poseída por el demonio a la que había que exorcizar, o una bruja, peligrosa para los varones, a los que podía hacer perder no sólo su potencia sexual, sino también su miembro viril, por lo que era condenada a la hoguera.
A finales del XVIII, desligado el orgasmo de la ovulación y de la fecundación, se consideraba que la inmensa mayoría de mujeres carecían de sensaciones sexuales. Sin embargo, en el XIX, los desórdenes nerviosos femeninos se curaban en la consulta médica mediante masajes al clítoris.
Luego, en el siglo XX, Freud nos regaló la teoría de los tipos de orgasmo femenino. Unos, que se obtienen por medio de la penetración del pene en la vagina, se corresponden con una sexualidad madura y son, por tanto, convenientes. Y otros, es decir, los que experimentan el 95% de las mujeres mediante la estimulación del clítoris, son, según Freud, infantiles y, por tanto, a proscribir.
Vinieron a salvarnos de tanta estupidez Masters and Johnson y, sobre todo, Shere Hite. Y desde luego, nuestra propia experiencia empírica, que nos demostraba una y otra vez lo que la medicina nos había negado durante siglos. Y es que, como cuenta Thomas Laqueur en La construcción del sexo, la fisiología del cuerpo de las mujeres ha sido siempre adaptada a las demandas de la cultura.
Tal vez por ello continuamos observando que las escenas sexuales de las películas o las novelas se empeñan en ofrecer una narrativa de la sexualidad -coitos inmediatos y furiosos, orgasmos simultáneos obtenidos sólo con penetración...- que poco tiene que ver con la real o con la que satisface a la mayoría de las mujeres.
Tanto esfuerzo por negar la evidencia del placer femenino lleva inevitablemente a preguntarse por la razón. ¿Será que los varones siguen temiendo que, como señalaba el Malleus maleficarum en 1486, las mujeres resulten insaciables sexualmente?
Insaciables, desde luego no son. Pero seres dotados de una sexualidad flexible e intensa, sí. Una sexualidad que, en opinión de Tiresias, el sabio tebano de la mitología griega, que había disfrutado la posibilidad de vivir unos años como mujer y otros como varón, es más intensa que la masculina. Según la versión de Ovidio en Las metamorfosis, Tiresias le cuenta a Júpiter -el Zeus griego- que el hombre experimenta la décima parte de placer que la mujer.
Sería deseable que mujeres de todas las edades y de cualquier condición se prestasen a hablar de erotismo en público -como durante años han hecho en privado- para reivindicar la sexualidad femenina en cualquier etapa de la vida y mostrar vigorosamente la herencia de Lilith. Y así romper estereotipos.


Publicat a El País, el 2 de novembre de 2009

dissabte, 17 d’abril del 2010

La Bogeria


La bogeria, passió indomable que esclavitza els meus sentits en un món de cors trencats. Tortura de veus que retronen una i altra vegada contra la meva carn calenta.
Dolçor de petons impregnant el meu coixí, raó de més per perdre’m en la teva cintura.
La bogeria, teatre de bojos sense fils, titelles trencades endinsades en pell de fusta.
Càstig de dies sense perdre’m en la teva mirada, sense fer niu en els teus cabells de fantasia al vol. Càlida abraçada a la cordura inexistent de la meva ment inquieta, fatigada i perduda.
Cor brodat amb retalls d’oblit i en la meva ment es perd com en un vulgar laberint.
La bogeria que embolica els tirabuixons de gelosos que en el teu cos moren esperant un consol.
Judici no et necessito, per a que més raó?
Deliri que en els meus llençols cremen la meva existència.
Somriure tímid i oblidat. La bogeria és la que m’acompanya quan l’altra abandona la meva casa. La bogeria, estimada companya, amant nua, indomable silenci. I tu, inexistent cordura.

dilluns, 8 de març del 2010

Em vaig aturar


Em vaig aturar. Vaig tapar els meus ulls, vaig amagar amb el cuir les entranyes, que borden com les feres en sang calenta. Vaig silenciar la meva veu. Darrere cada mirada hi ha una història per contar… de vegades alegre, a vegades trista; s’escriuen versos en tinta verda amb olor a mar, a bar, a bogeria i cordura entrellaçades en una mateixa cançó que, per ara encara no acaba.
Vaig tirar la vista enrere, el vent es va emportar els pètals de vermelles roses que vaig anar deixant per la senda, vaig alçar la mirada i vaig veure aquells que avui no són aquí somrients.
En les meves mans: un cafè.
Lentament es refreda, poc a poc es desfà el calor, el foc... Enrere va quedar alimentar-se de ràbia i d’odi, d’aquells negatius pensaments que em van deixar la pell cremada, aquell fosc sentiment: mai no va estar fet per a mi. Van quedar restes per a quan facin falta, empaquetades en un bagul que no vol obrir-se: una caixa de trons adormida en la sorra. El reflex de la meva mirada sap que ha de mantenir dormida la fera i refredar-se, com el cafè.
Ahir a la nit, en una calada, em vaig mesclar amb el fum; em vaig transformar en el to greu d’una guitarra, em vaig convertir en silenci, en abraçada, en paraula escrita… Em vaig convertir en silenciosa i invisible paraula sorda esperant resposta, en castanya mirada oculta en la foscor. El fred del llarg hivern es desgela lentament en el meu interior i, de vegades apareix la primavera, com un oasi que només viu en la meva ment, però que de tant en tant viatja.

Vaig ensucrar la meua veu en suaus versos, vaig treure en ells la més sincera veritat. Vaig embolicar el meu cor en paper secant… I allà va quedar per a l’eternitat el camí recorregut, el que mai no es va recórrer i el que algun dia recorreré.
Respiro, batega el cor, sento, em fa mal… estic viva. Em costa somriure i parlar, mira’m als ulls i ells et contaran. Et donaran les gràcies quan m’abracis i et llençaran pedres quan em menteixis. El silenci et portarà més enllà de les paraules, només intenta’l escoltar.

diumenge, 31 de gener del 2010

Teoria dels cossos


Feixuga damunt teu. La cara cerca
un encaix al teu coll, i va parlant.
Entra la llum de neu, i tu recordes
quin fred teníeu. Ella et va contant
coses i coses, i escoltes i oblides,
com si et contàs un somni. Fins que et diu
que l'altre dia et va fer el salt. Tremoles.
"Per què et sorprèn? ja ho saps que de vegades
algú m'endú"
"Pot ser no m'ha sorprès,
però em fa pena"
S'allunya de la injúria en que vol
endurir-se el teu cos, i amb ulls encesos:
" més m'en fa a mi. No saps com és. No hi ha
res més horrible. Et trobes al damunt
d'un home qualsevol"
I surts de tu.
Tremoles. No fa gaire, pel carrer,
ella tenia fred al teu costat.

(Gabriel Ferrater Teoria dels cossos 1966)

dimecres, 27 de gener del 2010

Cau de llunes


Els meus trasbalsaments els duu la lluna
Joan Brossa



DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i de nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


I
Núvols amb corc


*
La cortina crema
vidres, neguit.

Freu de mitjanit.

A fora els cucs
rauen la lluna.

Toquen la una.

Penja d’un arbre
l’amor, escanyada.

El rellotge es para.


*
En va la pluja malda per apagar les brases
que socarren els núvols. Suara ha travessat
una noia amb les galtes pintades de carmí
i el front de purpurina. L’he vista que enlairava
les mans com si volgués caçar un bri de cosa
i n’ha plegat banderes.
Et miro, ara que parles, Tanit, i em fas pensar
en els salzes de branques feréstegues que feien
escorta al camp del Dimoni -hi anàvem
amb bicicletes i enfilàvem móres
en arestes de blat-, branques esquives.
M’allunyaré de tu, Tanit, fins que el teu cap
no sigui el d’una agulla clavada en un retall
de crepsetí lluent:
la muntanya em rebrà amb braçades de fonoll
-en mastegar-ne un brot oblidaré els topants-
i la pluja, corser amb brases dins els ulls,
s’afuarà a ponent.


*
Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarriï un polsim de revetlla!
Plana damunt els núvols amb les ales del maig!
Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentines que amanti tot el món.

Maria Mercè Marçal

dimecres, 13 de gener del 2010

Crida


Caminava per la platja, estava tranquil, malgrat la melancolia, que amagava dins la vella maleta, entre tants records, entre tantes il•lusions.
Només mirava enrere per divisar aquell camí que havien forjat els seus peus. A poc a poc, el crepuscle li va regalar els seus primers rajos, que li van recordar als de temps enrere.
Es va llepar els esquerdats llavis que feien gust a sal, perquè així estaria provant la seva pròpia sang, es va desplomar en l’agitat mar. Molt més perillós que els diners i el poder, encara molt més.
Va vessar unes quantes llàgrimes que es van mesclar amb la sorra humida. D’hora i després, les va eixugar amb la seva pell per a reconèixer un tacte diferent. I es va tirar, es va tirar perquè no va poder més. I va trencar a plorar,es va trencar, mirant l’horitzó. No es va demanar el motiu, tanmateix tampoc existia. Va veure el somriure de la seva àvia, la mirada del seu germà i després del rugit de les onades, va escoltar una bonica melodia. D’aquelles que li cantava la seva mare quan només hi quedaven les cançons, les cançons del vell ahir.
Tot sol baix els núvols, trist sense lluna, en una nit sense estels, va decidir aixecar-se. Baix la foscor contínua d’un record, baix el dolor de la ferida que sempre havia quedat oberta, va voler continuar.
Va obrir la seva maleta de la qual va treure aquell avionet de paper, construït amb tot el seu tacte, i va córrer fins allà, fins a la vorera....
I després del fort crit d’una batalla perduda, va llençar l’avió, que es va aixecar sense ser destrossat per la furiosa marea.
La senyora que es mullava els peus dins l’aigua el va prendre per boig, el pescador que, alegre, havia pescat un peix, se’l mirava estranyat. Però el que no sabien és que ell havia pogut tocar el cel. Havia aprés a volar allà on les seves esperances s’havien esmorteït. Allà on el sol es pon per a no tornar a sortir mai més.

dissabte, 2 de gener del 2010

Decisions


Només va haver de fregar-li lleugerament el cabell amb la seva mà per que un estarrufament fes tremolar tot el seu cos i, immediatament, va tenir al certesa de que ja no hi havia volta enrere. En el fons, sabia que abans o després succeiria, només havia estat allargant el moment, però de què serveix retardar el que és inevitable sinó és per dotar-lo de més intensitat?
No va haver de pensar en les conseqüències que allò tindria. No va passar per la seva ment la possibilitat d’un “voler tornar enrere”, les coses succeeixen perquè han de succeir, res no és aïllat en el temps, sinó el resultat de cent fets previs que condueixen a un desenllaç.
Sabia que hi ha coses en la vida que és millor fer-les que pensar-les, al cap i a la fi, en la ment ocupen massa espai i al final resulten més intenses que les realitzades.
El cor li bategava desenfrenadament, els seus ulls es van clavar en els d’ell mitjançant l’espill, i amb la veu entretallada i abatuda per la magnitud del pas que anava a fer va dir:
- M’ha costat un món, però finalment he decidit tallar-me les puntes.
I mentre queien els cabells tallats al terra, el pes del seu cap buit és feia més evident, va trucar despreocupadament al Jordi, el seu quart amant en el que anava d’any, mentre a casa el seu calb marit despentinava alegrament a la criada.