Tanco els ulls i imagino ser arbre, el tronc alçat cap al cel. L'escorça marró, aspra i dura. Les fulles movent-se, suaument, en el meu cap amb el vent. M'agrada ser arbre.
Imagino ser cabanya, de fusta, noto l'interior ple de troncs. Estic quieta. Em pinto la porta vermella com uns llavis de dona i em dono rímel en les pestanyes de la finestra. Però no m'agrada ser cabanya.
Ara sóc aigua i baix llepant les voreres dels rius, xiuxiuejant, donant salts. Vull quedar-me sempre així, fluint en cascada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada