Al jardí més austral, homes importants saben somriure. Piquen l’ullet a l’est mirant cap al sud amb destresa, tocant el violí. Entonen la cançó que es vulgui escoltar. On hi ha menys matèria i més gris. S’acomoden en cadires que il•lusionen perpetuïtat, i amb llengua bífida naveguen amb compte pel mar de l’ambigüitat. I encara que el tema cau de cantell, i encara que és un disc ratllat, hi ha qui vol tornar a escoltar-lo. Perquè tement un xàfec pitjor, no s’arrisquen a que pugui brillar el sol, però els homes importants saben que a les espardenyes no hi ha lletres i que en la ignorància brilla la complicitat dels ximples que amb calçat nou no van a cap lloc.