La llengua està de dol

DIARI AVUI
Mor el lingüista i filòleg Joan Solà
Va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2009
Com a gran defensor del català, va divulgar el seu coneixement a través dels llibres i en premsa era articulista habitual del diari Avui
El filòleg i lingüista Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, ha mort aquesta passada nit a Barcelona als 70 anys, segons han informat fonts de la Universitat de Barcelona (UB) i de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).

Solà, nascut l'any 1940 a la localitat de Bell-lloc d'Urgell, va estudiar Magisteri a Lleida, es va doctorar en Filologia Catalana a la UB i posteriorment va ampliar estudis de Lingüística General a les universitats de Reading i Exeter (Regne Unit).

Catedràtic Emèrit de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, Joan Solà va ser sempre una persona compromesa en la defensa de la llengua catalana, i va publicar una quarantena de llibres sobre sintaxi, història de la llengua, lèxic, puntuació, tipografia, bibliografia i altres matèries de lingüística i sociolingüística.

També vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, el lingüista va rebre un últim homenatge a la Universitat de Barcelona en forma de llibre, 10 textos d'homenatge (Empúries, 2010), el passat dia 20, en un acte al qual va assistir i que va aplegar diversos dels seus amics professors i lingüistes.

El catedràtic de Filologia Catalana va impartir la seva última classe, Construcció d'una sintaxi normativa. Criteris. Exemples el mes de juny passat a l'aula magna de la Facultat de Filologia de la Universitat barcelonina.

També va ser professor de Lingüística Catalana i d'altres matèries de lingüística general a diverses institucions, com la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), l'Escola de Mestres Rosa Sensat, la de Periodisme de l'Església, les universitats d'estiu de Prada i de Lleida i en la càtedra Ramon Llull de Mallorca, en els anys seixanta i setanta.

Va impulsar, va coordinar i va dirigir amb ajuda de Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya la famosa Gramàtica del Català Contemporani (Empúries), tres volums amb un total de 3.616 pàgines que descriu l'estructura de la llengua catalana en l'actualitat.

Amb Jordi Mir va dirigir l'edició de les obres completes de Pompeu Fabra, de les quals ja s'han publicat diversos dels nou volums previstos, i va editar l'obra de Joan Corominas.

Va obtenir els premis a la investigació lingüística de la Fundació Enciclopèdia Catalana (1991) i el premi d'investigació Crítica Serra d'Or per la seva obra Història de la lingüística catalana, 1775-1900.

L'any 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2009 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Lleida.

Va instar els polítics catalans, en una intervenció recent davant un ple del Parlament de Catalunya, a defensar la llengua catalana i a recuperar la seva autoestima, com a única via per tenir “una llengua rica que pot anar al costat de les altres en igualtat de condicions”.

A més de la seva extensa bibliografia també va divulgar el seu coneixement de forma més planera, mitjançant la premsa, com a articulista habitual del diari Avui.

...

El sol d’estiu ja ha caigut. La brisa marina ja no m’embriaga, el vent bufa cap a l’interior. La lluentor verda dels arbres dóna pas a l’opac taronja de la tardor. Il•lumina, trist, un ocre sol d'octubre.
Els dies s’escurcen a la tarda, els matins s’humitegen en boira. El sentiment fa niu, hiverna, s’encongeix i s’oculta fugint de les renovades ombres.
Avui acompanya una manta grisa. Un cel de núvols difumina la llum que arriba i no es troba mai el blau d’un cel vertader – d’absència- rere les cortines de tardor.
Avui els sentiments es muden, canvien, es vesteixen de jaqueta. Arriba el fred en la mentida de l’equinocci. Per fi arriba un fred fals que no és d’hivern, però arriba, per fi, un trist fred de tardor no desitjada.

Una espelma que mai no s’apaga segueix viva flamejant, expectant al davant de la meva mirada atònita perduda en el seu infinit, travessant el seu ball hipnòtic em trobo sola, un poc adormida i amb la cara vermella per les xispes de la calor, atordida per la música. Crepitar de records, somieigs i decepcions de la meva vida, em trobo al mig d’un camí, una senda estreta i fosca, que s’estén sense divisar res, només les meves petjades marquen el retorn.
Gairebé trontollant dono el meu primer pas, semblo un nadó que comença a caminar entre poruga i valenta.El camí va quedant enrere i el meu retorn també.
Una llàgrima brolla, gairebé sense voler, i recorre la meva galta. Sense parar de caminar recullo la solitària gota de records i miro a través d’ella: amaga un bategar, un vals d’imatges d’antany. En les meves entranyes alguna cosa s’encongeix.
Enfoco una mica més la vista, la forço i veig que la malenconia s’apropia de mi. Vull retornar aquella gota d’aigua salada al llagrimer del que va sortir, vull tornar a sentir el bategar d’aquell vals...però la llàgrima em rellisca, cau al terra, es desfà i jo amb ella. Ara sóc una llàgrima gran perduda en un mar de sentiments.
Rebuig, torno la mirada enrere i ja no hi ha camí, ni per davant ni per darrere; estic sola amb un sac ple de records i un grilló, que per fi entenc. Sóc la suma dels meus actes i dels meus records, els quals podré oblidar-los durant un temps, però sempre seran meus.
Gairebé plorant aixeco un cop més la mirada a l’horitzó, he entès la meva tristesa. No vaig cap enrere, sinó que vaig endavant, per tant deslligo la corda fermada al meu peu i corro lliure cap al present desconegut amb un somriure.