Una espelma que mai no s’apaga segueix viva flamejant, expectant al davant de la meva mirada atònita perduda en el seu infinit, travessant el seu ball hipnòtic em trobo sola, un poc adormida i amb la cara vermella per les xispes de la calor, atordida per la música. Crepitar de records, somieigs i decepcions de la meva vida, em trobo al mig d’un camí, una senda estreta i fosca, que s’estén sense divisar res, només les meves petjades marquen el retorn.
Gairebé trontollant dono el meu primer pas, semblo un nadó que comença a caminar entre poruga i valenta.El camí va quedant enrere i el meu retorn també.
Una llàgrima brolla, gairebé sense voler, i recorre la meva galta. Sense parar de caminar recullo la solitària gota de records i miro a través d’ella: amaga un bategar, un vals d’imatges d’antany. En les meves entranyes alguna cosa s’encongeix.
Enfoco una mica més la vista, la forço i veig que la malenconia s’apropia de mi. Vull retornar aquella gota d’aigua salada al llagrimer del que va sortir, vull tornar a sentir el bategar d’aquell vals...però la llàgrima em rellisca, cau al terra, es desfà i jo amb ella. Ara sóc una llàgrima gran perduda en un mar de sentiments.
Rebuig, torno la mirada enrere i ja no hi ha camí, ni per davant ni per darrere; estic sola amb un sac ple de records i un grilló, que per fi entenc. Sóc la suma dels meus actes i dels meus records, els quals podré oblidar-los durant un temps, però sempre seran meus.
Gairebé plorant aixeco un cop més la mirada a l’horitzó, he entès la meva tristesa. No vaig cap enrere, sinó que vaig endavant, per tant deslligo la corda fermada al meu peu i corro lliure cap al present desconegut amb un somriure.