Paraules i rancors

El so de la teva boca m’arriba llunyà,
Intento obrir molt els ulls per saber què em diu, però tot és confús i la llum brilla massa. Entendre’t? Entendre’m?
Les paraules s’ajunten sense sentit per a mi… els arguments desapareixen. Ni t’entenc, ni m’entens. Els meus llavis formen paraules que tu mai no arribaràs a comprendre enmig d’aquest silenci horrorós.
Les enormes parets d’aquest mur que ens separa les construïm pedra a pedra i sense perdó, metre a metre plens de rancors, deixant entre ells tot el que ens fa humans. Rebutjant el que podria fer-nos divins, deixant-nos a mercè d’un fals orgull, massa extenuats per perdonar, massa ofuscats per escoltar.
El silenci, tan fosc i cruel s’obre pas en la meva ment, ja no enraono ni amb mi mateixa, la foscor envolta la nostra situació, deixant així, glaçat cada batec.

Feliç dia de la dona

MARINA LLANSANA. DIARI ARA

No tinc el resultat de cap enquesta de popularitat que em permeti afirmar el que ara afirmaré, però ho faré igualment, ja em perdonaran l'atreviment: el 99'9% dels catalans no saben qui és Nativitat Yarza. Ni un sol carrer al seu nom, ni una plaça, ni una escola. Ni una tomba on es pugui deixar un ram de flors a la seva memòria. No hi ha un millor exemple per explicar com ens hem oblidat de les dones a l'hora d'escriure la història, també la del nostre país.Nativitat Yarza seria citada als assajos de la nostra història contemporània i estudiada a les escoles si no fos que -pega!- va ser una dona. Era una dona senzilla, una mestra rural amb inquietuds polítiques que es va convertir en la primera dona alcaldessa de Catalunya i de tot l'Estat espanyol, escollida democràticament a les urnes per sufragi universal. Va guanyar les eleccions municipals el 14 de gener del 1934 al poble de Bellprat, a l'Anoia, on encapçalava la llista d'Esquerra Republicana de Catalunya i va superar la Lliga Catalana per només cinc vots de diferència.Havia nascut a Valladolid, la seva família es va traslladar a Barcelona i a principis de segle va exercir de mestra en diferents municipis de Catalunya fins que el juny del 1930 es va instal·lar a Bellprat per fer de mestra de l'escola. Va ser una dona entregada a la lluita pels drets de les dones, a la lluita per la democràcia, una heroïna. Volia que la dona no es quedés al marge de la democràcia durant la Segona República i va predicar amb l'exemple. Laica i republicana, Yarza feia de mestra però participava en diferents moviments polítics, laics i feministes. Va participar com oradora en diferents actes multitudinaris com l'homenatge a Benito Pérez Galdós el 1933, al seixantè aniversari de la proclamació de la Primera República o a diferents mítings amb motiu de la discussió de la llei de contractes de conreu.La seva biografia està teixida d'actes de valentia i coherència. El juliol del 1936, Yarza ja tenia 63 anys però tot i així es va allistar a la Columna del Barrio per fer de miliciana republicana al front d'Aragó. L'edat no va ser un impediment i va ser al front de la Guerra Civil fins que les columnes de milicians es van militaritzar i es van integrar a l'Exèrcit Popular de la República.Les seves entrevistes publicades a la premsa de l'època estan plenes de reflexions molt avançades al seu temps, com aquesta frase que recorda la historiadora Isabel Segura: "Quan la dona s'hagi pogut alliberar del seu llast i de la influència dels mossens, la seva obra política serà, sens dubte, més avançada que la dels homes".No se sap on va morir Yarza, ningú sap on és enterrada. Només se'n sap que, un cop acabada la Guerra Civil, es va exiliar a França. Uns nebots seus asseguren que temps després van rebre una carta de la seva tieta en què els anunciava que tornava a Barcelona. Es van presentar a l'Estació de França el dia i hora convinguts per rebre-la. Però en el seu tren només van arribar les maletes. D'ella, ni rastre. Va desaparèixer com si se l'hagués empassat la terra, com se l'ha empassat la història.Una biografia carregada de simbolisme, una dona sola que va assolir una fita històrica. Alguns dels seus alumnes encara són vius i la recorden, i de fet eren els únics que la recordaven fins que l'any 2007 el director de la Fundació Josep Irla, Josep Vall, va trobar a l'Arxiu Nacional de Catalunya una fotografia de Yarza amb el president Lluís Companys. I estirant el fil, un parell d'entrevistes a publicacions de l'època. Després de posar-se en contacte amb l'aleshores director de Sàpiens , Jordi Creus, la revista en va divulgar la història en el número de juliol del 2007 i l'historiador Isidre Surroca en feia el relat biogràfic més complet fins ara a la Revista d'Igualada l'abril del 2009.L'Ajuntament de Bellprat -amb els recursos minsos d'un poble de 97 habitants- s'ha trencat les banyes per donar a conèixer Nativitat Yarza i va aconseguir aglutinar suport institucional fa poc més d'un any en commemoració del 75è aniversari de la seva elecció com a alcaldessa. L'aleshores president del Parlament, Ernest Benach, present en aquell acte, va dir que si Yarza fos americana ja s'hauria fet una pel·lícula de la seva vida. Segur que sí. Però potser el primer problema no és que Yarza no fos americana, sinó que fos una dona.Demà és dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona. Tornaran els laments -fonamentats- de sempre; que si la història l'han escrit els homes, que si l'aportació de les dones a la història ha estat sistemàticament menystinguda o directament ignorada, que si no sabem explicar a les noves generacions el paper anònim però imprescindible que han tingut les dones en els avenços democràtics. És un problema endèmic i universal que es reflecteix en una cosa tan senzilla com que, a casa nostra, tan mancats com anem d'èpica i de mites, encara ara no hem descobert qui era Nativitat Yarza.

Atrapada

Atrapada en mi mateixa. Fa temps que em vaig tancar i després... Després no he tornat a sortir d’aquí. Al principi tot era fàcil. No volia sortir. Amb el temps, a poc a poc, vaig adonar-me dels obstacles invisibles del meu voltant. Dolor. Com si alguna cosa em marqués la pell i l’ànima. Marcada amb ferro.
Llegeixo i veig la desconnexió que m’ofusca la ment. Però com més perduda, el meu cap dispara encara més pensaments. Com una metralleta. I els pensaments fereixen com tirs.

La noia del somni fortuït

Era una noia de somni fortuït que desitjava veure la lluna reflectida en l’espill del seu ego. Geni i figura que es fusionaven en el temperament altiu de les emocions dissonants,emocions iguals que els compassos d’un arrítmic acordió. De l’altra banda de la vida,els sentits es balancejaven al compàs de pocions que acceleraven les idees i agilitzaven l’arribada de matisos suavitzants, darrere els quals observava la mirada enverinada.
La noia del somni fortuït festejava amb la raó i coquetejava amb la veritat, dansava entre les espines de les roses, sense ferir-se però casi tocant-les; observava el camí de la seva epopeia traçada en el romanç ombrívol i arcaic. Les seves petjades traçaven la ruta del desenfrenament a la recerca del plaer en un etern paradoxisme per trobar una porta que s’obre, darrere la qual: una estància fosca. I en el mig de la nit, es llençava als braços del misteri amagat.
Suau la pell que acaricia la luxúria dels personatges que jeuen en melancòlics amagatalls amb la noia del somni fortuït. Mirades que devoren la perfecció dels malucs i alimenten temptacions.
La noia del somni fortuït, d’impensables luxúries i elixirs prohibits, amaga els seus anhels de lluna plena baix el mantell del desenfrenament, ulls de mirar etern que observen el silenci deixat per cada orgasme després de saciar la seva inquietud.

Lluitem per la nostra llengua

Quim Monzó

Cuando un entrenador responde en italiano, en holandés o en lo que sea, no hay ningún problemaPor si aún hay alguien en este planeta que no ha visto el vídeo de lo sucedido en Huesca el sábado -con Raül Agné, entrenador del Girona FC, como protagonista-, explicaremos el desarrollo de los hechos. Tras el partido entre la SD Huesca y el Girona, los entrenadores pasaron por la sala de prensa. Cuando le llegó el turno, Agné se sentó tras los micrófonos y empezó a contestar a los periodistas. Fue respondiendo en castellano a los que le preguntaban en castellano y, cuando uno le hizo una pregunta en catalán, empezó a contestarla en catalán: - Avui hem sigut justos guanyadors i és cert que el gol ha sigut... Del fondo de la sala llegaron entonces las voces de protesta de algunos periodistas locales: - ¡A ver, por favor, en castellano! -dijo uno por encima de las quejas de los demás. Agné les respondió: - Contesto una en catalán y luego a ustedes en castellano; ningún problema. Pero los periodistas locales siguieron con su no. Les preguntó Agné: - Si fuera inglés, ¿podría hablar en inglés o...? Le dijeron que no es lo mismo. Agné estaba pasmado. En las ruedas, uno contesta en la lengua en la que le formulan la pregunta... Explicó: - Es que no lo entiendo, esto... Insistieron en que hablase en castellano porque a él le daba igual hablar en catalán como en castellano. Entonces Agné se hartó definitivamente: - No. Da igual, no. Da igual, no. ¡. .., con el rollo! No hay rueda de prensa. Dejemos de lado dos detalles que hacen aún más espectacular la intolerancia de esos periodistas - Agné es de Mequinensa, y la rueda de prensa tenía lugar en Aragón, donde supuestamente el catalán es idioma oficial, junto al castellano y el aragonés-y fijémonos en las costumbres: cuando en España un entrenador responde en italiano, en holandés o en lo que sea, no hay ningún problema. Pero si contesta en catalán, entonces eso es inadmisible. Cualquier cosa que huela a catalán les activa el odio, la xenofobia. No se trata de una simple anécdota más, sino de que no hay forma de vivir fuera de esta perpetua sangría moral que, de anecdótica, no tiene nada. Nos expolian, consiguen que nuestras finanzas estén en déficit cuando estarían con un superávit boyante si tuviésemos la financiación que graciosamente dan a otros, y encima nos llaman usureros para, acto seguido, meársenos en la boca, como dice el gran Mohamed Jordi. Y después los diarios van por ahí haciendo encuestas a ver por qué gente que nunca en su vida se había planteado la independencia se la plantea ahora, y en serio. Confiemos en que la oleada de hartazgo que está sacudiendo a los países árabes se propague a la ribera norte del Mediterráneo y aquí la lidere Mohamed Jordi (porque si la tienen que liderar los dirigentes independentistas con poltrona, estamos apañados).

La Vanguardia, 15/02/2011