Potser aquest sigui un món imperfecte. Potser que la foscor s’equivoqués i engendrés en pedres el que pertanyia a les estrelles. Fins i tot, és possible que la terra fos firmament cap per avall i la jungla un desert ple de crancs assedegats de llet.
Però no res és i podria ser... millor del que ja és, perquè en el seu defecte neix la raresa de la seva bellesa. Sigui de llum o d’ombra...
No és la parpella la que ha de fer la referència amb la seva dansa de somnis cansats, sinó la ceguera del ser sense rostre que, fins i tot en silenci, escolta melodia en el crepuscle i a l’alba sent lliscar cristal•lines llàgrimes de lluna sobre galtes de roca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada