Cau de llunes

Els meus trasbalsaments els duu la lluna
Joan Brossa



DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i de nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


I
Núvols amb corc


*
La cortina crema
vidres, neguit.

Freu de mitjanit.

A fora els cucs
rauen la lluna.

Toquen la una.

Penja d’un arbre
l’amor, escanyada.

El rellotge es para.


*
En va la pluja malda per apagar les brases
que socarren els núvols. Suara ha travessat
una noia amb les galtes pintades de carmí
i el front de purpurina. L’he vista que enlairava
les mans com si volgués caçar un bri de cosa
i n’ha plegat banderes.
Et miro, ara que parles, Tanit, i em fas pensar
en els salzes de branques feréstegues que feien
escorta al camp del Dimoni -hi anàvem
amb bicicletes i enfilàvem móres
en arestes de blat-, branques esquives.
M’allunyaré de tu, Tanit, fins que el teu cap
no sigui el d’una agulla clavada en un retall
de crepsetí lluent:
la muntanya em rebrà amb braçades de fonoll
-en mastegar-ne un brot oblidaré els topants-
i la pluja, corser amb brases dins els ulls,
s’afuarà a ponent.


*
Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarriï un polsim de revetlla!
Plana damunt els núvols amb les ales del maig!
Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentines que amanti tot el món.

Maria Mercè Marçal