Només va haver de fregar-li lleugerament el cabell amb la seva mà per que un estarrufament fes tremolar tot el seu cos i, immediatament, va tenir al certesa de que ja no hi havia volta enrere. En el fons, sabia que abans o després succeiria, només havia estat allargant el moment, però de què serveix retardar el que és inevitable sinó és per dotar-lo de més intensitat?
No va haver de pensar en les conseqüències que allò tindria. No va passar per la seva ment la possibilitat d’un “voler tornar enrere”, les coses succeeixen perquè han de succeir, res no és aïllat en el temps, sinó el resultat de cent fets previs que condueixen a un desenllaç.
Sabia que hi ha coses en la vida que és millor fer-les que pensar-les, al cap i a la fi, en la ment ocupen massa espai i al final resulten més intenses que les realitzades.
El cor li bategava desenfrenadament, els seus ulls es van clavar en els d’ell mitjançant l’espill, i amb la veu entretallada i abatuda per la magnitud del pas que anava a fer va dir:
- M’ha costat un món, però finalment he decidit tallar-me les puntes.
I mentre queien els cabells tallats al terra, el pes del seu cap buit és feia més evident, va trucar despreocupadament al Jordi, el seu quart amant en el que anava d’any, mentre a casa el seu calb marit despentinava alegrament a la criada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada