Crida

Caminava per la platja, estava tranquil, malgrat la melancolia, que amagava dins la vella maleta, entre tants records, entre tantes il•lusions.
Només mirava enrere per divisar aquell camí que havien forjat els seus peus. A poc a poc, el crepuscle li va regalar els seus primers rajos, que li van recordar als de temps enrere.
Es va llepar els esquerdats llavis que feien gust a sal, perquè així estaria provant la seva pròpia sang, es va desplomar en l’agitat mar. Molt més perillós que els diners i el poder, encara molt més.
Va vessar unes quantes llàgrimes que es van mesclar amb la sorra humida. D’hora i després, les va eixugar amb la seva pell per a reconèixer un tacte diferent. I es va tirar, es va tirar perquè no va poder més. I va trencar a plorar,es va trencar, mirant l’horitzó. No es va demanar el motiu, tanmateix tampoc existia. Va veure el somriure de la seva àvia, la mirada del seu germà i després del rugit de les onades, va escoltar una bonica melodia. D’aquelles que li cantava la seva mare quan només hi quedaven les cançons, les cançons del vell ahir.
Tot sol baix els núvols, trist sense lluna, en una nit sense estels, va decidir aixecar-se. Baix la foscor contínua d’un record, baix el dolor de la ferida que sempre havia quedat oberta, va voler continuar.
Va obrir la seva maleta de la qual va treure aquell avionet de paper, construït amb tot el seu tacte, i va córrer fins allà, fins a la vorera....
I després del fort crit d’una batalla perduda, va llençar l’avió, que es va aixecar sense ser destrossat per la furiosa marea.
La senyora que es mullava els peus dins l’aigua el va prendre per boig, el pescador que, alegre, havia pescat un peix, se’l mirava estranyat. Però el que no sabien és que ell havia pogut tocar el cel. Havia aprés a volar allà on les seves esperances s’havien esmorteït. Allà on el sol es pon per a no tornar a sortir mai més.