Em vaig aturar

Em vaig aturar. Vaig tapar els meus ulls, vaig amagar amb el cuir les entranyes, que borden com les feres en sang calenta. Vaig silenciar la meva veu. Darrere cada mirada hi ha una història per contar… de vegades alegre, a vegades trista; s’escriuen versos en tinta verda amb olor a mar, a bar, a bogeria i cordura entrellaçades en una mateixa cançó que, per ara encara no acaba.
Vaig tirar la vista enrere, el vent es va emportar els pètals de vermelles roses que vaig anar deixant per la senda, vaig alçar la mirada i vaig veure aquells que avui no són aquí somrients.
En les meves mans: un cafè.
Lentament es refreda, poc a poc es desfà el calor, el foc... Enrere va quedar alimentar-se de ràbia i d’odi, d’aquells negatius pensaments que em van deixar la pell cremada, aquell fosc sentiment: mai no va estar fet per a mi. Van quedar restes per a quan facin falta, empaquetades en un bagul que no vol obrir-se: una caixa de trons adormida en la sorra. El reflex de la meva mirada sap que ha de mantenir dormida la fera i refredar-se, com el cafè.
Ahir a la nit, en una calada, em vaig mesclar amb el fum; em vaig transformar en el to greu d’una guitarra, em vaig convertir en silenci, en abraçada, en paraula escrita… Em vaig convertir en silenciosa i invisible paraula sorda esperant resposta, en castanya mirada oculta en la foscor. El fred del llarg hivern es desgela lentament en el meu interior i, de vegades apareix la primavera, com un oasi que només viu en la meva ment, però que de tant en tant viatja.

Vaig ensucrar la meua veu en suaus versos, vaig treure en ells la més sincera veritat. Vaig embolicar el meu cor en paper secant… I allà va quedar per a l’eternitat el camí recorregut, el que mai no es va recórrer i el que algun dia recorreré.
Respiro, batega el cor, sento, em fa mal… estic viva. Em costa somriure i parlar, mira’m als ulls i ells et contaran. Et donaran les gràcies quan m’abracis i et llençaran pedres quan em menteixis. El silenci et portarà més enllà de les paraules, només intenta’l escoltar.